Desmontando el “mejor” sistema sanitario de Europa: Holanda, en manos de aseguradoras

El Confidencial

Foto: Un cardiólogo instala un sistema mitraclip en el hospital St. Antonius de Nieuwegein, Holanda (Efe).

CUATRO COMPAÑÍAS COPAN EL 90% DEL MERCADO

“La sanidad es un negocio en Holanda y la prioridad del doctor es ahorrar dinero al seguro. No importa tu salud, ya te puedes estar muriendo, que todo lo relajan con un Paracetamol y te mandan a casa. Ni de broma te derivan a la primera a un especialista”. Carlos Raboen Sánchez, además de usuario del sistema de salud holandés, es radiólogo venezolano. Desde sus conocimientos de medicina general, tilda de “incompetente” el sistema holandés y lamenta que los médicos “jueguen con la salud de la gente” por dinero. Este joven se refiere a un mercado sanitario controlado por cuatro compañías de seguro, que campan a sus anchas en hospitales y centros médicos holandeses, estableciendo las reglas generales del sistema de salud.

El seguro médico es obligatorio para todo el que resida en Holanda. A un hospital hay que acudir con la tarjeta que certifica que el paciente está asegurado, o con una tarjeta bancaria para pagar in situ la atención médica recibida. Las aseguradoras cobran una media de 108,90 € euros al mes por un seguro básico, que generalmente incluye atención primaria y urgencias, pero siempre con una póliza de riesgo. Esto último significa que, a pesar de estar pagando una cuantía mensual, el paciente tendrá que costear de su propio bolsillo un mínimo de 385 euros del gasto médico que reciba durante el año. Es decir, a no ser que se trate de un paciente con una enfermedad crónica que requiera de constante atención, el seguro médico mensual a menudo no cubre la atención recibida durante el año.

Holanda es el tercer país fuente del turismo sanitario en España en números absolutos: envía a 14.000 pacientes al año, casi el doble que Francia (8.000)Por ejemplo, un dolor de estómago repentino, que requiera de unos análisis de sangre y una consulta al médico de urgencias, que no requiere de tratamiento ni medicinas, cuesta cerca de 170 euros. Si además de eso, el mismo paciente recurre de nuevo al médico por una meningitis que exige un chequeo y un antibiótico, se suman unos 80 euros. Y al tiempo, vuelve a tener un dolor de estómago que le obliga a ir al hospital aunque esta vez sin radiografía ni nada similar, por lo que la factura asciende a 120 euros. El total, los 370 € serán desembolsados por el propio paciente, a pesar de estar pagando un seguro médico. Si recurre una cuarta vez al médico, la aseguradora se hará cargo de la atención médico. Si no, habrá pagado 1.300 euros en vano.

Este elevado coste es de lo que se quejan muchos pacientes, holandeses y especialmente extranjeros, que han tenido acceso a la atención sanitaria de sus países de origen sin tener que dejarse el sueldo del mes en ello. Carlos no es el único descontento. Unos 300 médicos de cabecera de los Países Bajos, en una investigación junto a 400 farmacéuticos, lamentaron que muchos ciudadanos estén renunciando a acudir a la consulta con su médico o a comprar las medicinas por cuestiones económicas. “Para ahorrar los costos de atención médica, la gente juega con sus vidas“, afirma a El Confidencial la doctora Chantal de Zandt. Decenas de profesionales en medicina muestran su preocupación por el hecho de que los pacientes están más pendientes de evitar los costes que de curarse.

Una enfermera traslada a un paciente en silla de ruedas en un centro médico de La Haya (Reuters).
Una enfermera traslada a un paciente en silla de ruedas en un centro médico de La Haya (Reuters).

La razón es el funcionamiento del sistema sanitario de los Países Bajos, un tanto peculiar. El 90% del mercado lo comparten cuatro empresas de seguro holandesas. Los contratos son de un año de duración como mínimo, plazo durante el que tampoco se pueden modificar las condiciones contratadas. Además, las aseguradoras son las que deciden si aceptar o no a un paciente, dependiendo de su estado de salud. El Gobierno holandés cuenta con un Fondo de Seguro Sanitario para compensar a las aseguradoras por la aceptación de personas de alto riesgo. También proporciona subsidios fiscales a las personas de bajos ingresos para cubrir parte del precio del seguro médico.

El seguro básico no incluye especialistas como por ejemplo dentista, ginecólogo, fisioterapeuta, etcétera, que no son considerados parte de la atención primaria. Existe la opción de pagar un seguro más caro para que el paciente tenga acceso a estos servicios y pueda evitar facturas desorbitadas. Pero no se puede hacer sobre la marcha. Incluso al cumplirse el año contratado, añadir coberturas a un seguro no es tarea fácil. Un seguro que cubra dentista exige pagar unos 20 euros más de media al mes. Pero para que la aseguradora acepte, el paciente necesita presentar un certificado de una clínica dental que garantice que la persona en cuestión no necesitará muchos tratamientos. Lo mismo pasa con los demás especialistas.

“Los médicos firman contratos con las aseguradoras, que les pagan la tarifa negociada por la atención de los pacientes. De lo contrario, el enfermo paga de su bolsillo al doctor y el seguro le rembolsa parte o todo lo pagado”En un intento de conocer cuánto costaría una visita de urgencia al dentista, El Confidencial pregunta a MID Tandartsen, en La Haya. El presupuesto aproximado son 160 euros para el escáner y la primera visita, y 350 euros por un empaste, e incluso 613 por una endodoncia, si no hay contratiempos. Sin una cobertura extra del seguro, hay que hacer ese desembolso en el momento del tratamiento.

“A pesar de estar pagando mi seguro mensual, que me parece carísimo, si no se trata de una situación de vida o muerte, prefiero comprarme un billete a Italia y acudir a mi médico. Me dejo una millonada en el tratamiento, y además los médicos no me dan mucha confianza porque me da la sensación de que no piensan en mi salud primero, sino en no recetarme medicamentos o hacerme pruebas urgentes, para no dañar el negocio”, dice Isabella, estudiante italiana de música en un conservatorio holandés.

Entre los extranjeros hay una aversión generalizada a no visitar el médico y pocos tienen una experiencia positiva. Como esta joven que insiste que es “misión imposible” que un médico holandés actúe. “En mi país, voy al doctor y lo primero que hace es descartar cualquier enfermedad grave, me explica lo que tengo y hace que me sienta a salvo. Aquí prefiero ni ir, son muy fríos y no tienen empatía”, añade.

IMANE RACHIDI. LA HAYA

Pero el problema ya no está solo en los precios desorbitados sino en las dificultades que afronta un paciente para ser derivado a un especialista o para que se le realicen pruebas o radiografías. “Los médicos firman contratos con las empresas aseguradoras de Salud, que les pagan la tarifa negociada por la atención de los pacientes. De lo contrario, el enfermo paga de su bolsillo al doctor y el seguro le rembolsa parte o todo lo pagado”, explica a El Confidencial André den Exter, experto en el sistema sanitario holandés.

Aunque suene contradictorio, el sistema sanitario holandés, según varios organismos, es uno de los mejores de Europa, o incluso del mundo. “No me explico en qué se basan para considerarlo el mejor; desde luego no será por la atención a los enfermos, que me parece pésima”, lamenta Carlos.

Al aliarse con una aseguradora determinada, un médico trata de minimizar el gasto porque recibe bonificaciones por ello. Es decir, acaba evitando derivar a los pacientes a un especialista, hacer unos análisis de sangre o recetar medicinas que cubre el seguro, porque renunciar a hacerlo significa un plus en la nómina del doctor.

Un médico de familia niega las dificultades que denuncian los pacientes para que les hagan una radiografía o un análisis de sangre y argumenta que tampoco hay que “hacer pruebas innecesarias”Porque la remuneración del doctor depende de tres segmentos: una cuantía fija por paciente inscrito en su consulta, una cantidad variable dependiendo del número de consultas atendidas, y unos pagos variables por rendimiento y calidad (que dependen del acuerdo entre la aseguradora y el profesional).

En este sistema, el profesional de la salud cobra por visita recibida. Cada vez que un paciente acude al médico, este recibe unos 9€ de la aseguradora. Si los síntomas no se curan y el enfermo vuelve otras dos veces, son un total de 27€… y acaban ganando tanto el médico como el seguro, frente a la opción de derivar al paciente ya en la primera visita al especialista que acabará cobrando un 200% de esa cantidad a la aseguradora. El remedio más frecuente, lamentan muchos, es el paracetamol, un medicamento de venta libre en los supermercados, que no cubre ningún seguro y que los pacientes pagan de su propio bolsillo.

Es tan difícil que te receten un antibiótico, que yo ya ni me molesto en ir al médico. Y para que te atiendan en urgencias, ya te puedes estar muriendo”, confiesa Clara, nombre ficticio de una española residente en Holanda. Esta ingeniera se refiere a que es el propio médico de cabecera quien debe derivar a un paciente a un profesional en una materia determinada. Lo contrario se consideraría emergencia, y requiere que el paciente se encuentre en una gravedad determinada para ser atendido.

Un paciente que sufre de Alzheimer en una residencia de ancianos en Holanda (Reuters).
Un paciente que sufre de Alzheimer en una residencia de ancianos en Holanda (Reuters).

Por su parte, Carlos, desde sus conocimientos de medicina, rememora la primera vez que tuvo que ir al médico en Holanda. Tenía amigdalitis severa, con pus e inflamación crónica que le impedía hasta comer. Acudió al médico de cabecera donde estaba inscrito y antes de atenderle, tuvo que responder a un largo cuestionario, que él recuerda con enfado pues su estado de salud no le permitiría “perder el tiempo” en papeleos.

“Me estaba muriendo de dolor y me tuvieron una hora de pie contestando preguntas innecesarias y rellenando documentos”, asegura. Tras un chequeo, y viendo la gravedad de la situación, el doctor accedió, a petición de Carlos, a recetarle un antibiótico. “Pero cuando fui a casa, me di cuenta de que era el más básico y barato de todos, uno que no es de suficiente espectro como para eliminar las bacterias causantes de las anginas que yo tenía. Estuve tres días tomando el medicamento erróneo, ya con fiebre y mareos por no comer nada, volví para exigirle que me recetará un antibiótico más fuerte”, relata. El nuevo medicamente hizo efecto en cinco horas, reduciendo la fiebre y la inflamación de Carlos.

“No hay que hacer pruebas innecesarias”

Un médico de familia holandés explica que su estrategia es que “siempre es mejor que la enfermedad se cure por propia cuenta y los anticuerpos se generen de forma correcta y natural, sin necesidad de químicos”. Además, asegura que “en España, por ejemplo, se venden antibióticos hasta en el supermercado y eso no es bueno para la salud de la gente”. Preguntado por las dificultades con las que se encuentran los pacientes en Holanda para ser sometidos a una radiografía o un análisis de sangre, este médico niega que eso sea cierto y argumenta que tampoco hay que “hacer pruebas innecesarias”.

Sin embargo, según el grupo de médicos generalistas, evitar acudir al doctorpara evitar los desorbitados costes “es una práctica diaria” en muchos casos. La Federación de Pacientes de los Países Bajos sostiene que es “un tema preocupante” aunque recuerda que no están totalmente convencidos de que “esto ocurra con frecuencia”, según su portavoz, Thom Turkmen.

El 57% de los ciudadanos quieren que el Gobierno recupere el control de la Sanidad, en lugar de dejarla en manos de las aseguradorasSe trata de un sistema sanitario caro, pero del que la mayoría de los holandeses -según la prensa nacional- están orgullosos. Consideran que la sanidad es un bien preciado, que debe costar dinero. Un informe del Health Consumer Powerhouse sitúa a Holanda como el país con el mejor sistema de salud. La clasificación de 37 países, según los cuidados que ofrece a sus ciudadanos, siempre tiene a los Países Bajos entre los mejores. Sin embargo, según un estudio de Ipsos publicado esta semana, los holandeses tienen poca confianza en el actual sistema de salud, que fue implementado hace 11 años. El 57% de los ciudadanos quieren que el Gobierno recupere el control de la Sanidad, en lugar de dejarla en manos de las aseguradoras. Por su parte, muchos políticos, candidatos a las elecciones del próximo 15 de marzo, están anunciando a bombo y platillo que van a suprimir la póliza de riesgo, aunque pocos apoyan la idea de reorganizar el sistema de salud al completo.

Un informe europeo elaborado por varios expertos sobre el sistema de salud holandés aplaude que los Países Bajos “promueven la eficiencia” sanitaria. Al menos es eficiente para los profesionales: según diferentes fuentes, un doctor puede tener un ingreso bruto entre 80.000 € y 97.500 € al año. Asimismo, las aseguradoras tienen la capacidad de fusionarse con los proveedores, con los médicos, y por lo tanto, operar sus propias farmacias y clínicas de salud. “Ellos al fin y al cabo son empresarios. Lamentablemente. Así que a nosotros nos toca lidiar con lo que hay. Y si no es vital, te compras un billete de avión y te vuelves a tu país para ir al médico, como hace casi todo el mundo”, concluye Carlos.

Pero eso de tomar un avión no solo es la solucion preferida de los extranjeros residentes en Países Bajos. Los propios holandeses recurren a ella con una extraña frecuencia: según un estudio del Ministerio español de Turismo, realizado en 2013, Holanda es el tercer país fuente del turismo sanitario en España en números absolutos: envía a 14.000 pacientes al año, casi el doble que Francia (8.000) y proporcionalmente más que Alemania, justo detrás de Reino Unido. Lo del mejor sistema de salud del mundo, no debe de parecerles tan convincente.

Aviso: la responsabilidad del contenido de esta entrada es pura y únicamente competente a su autor.

El grito indignado de una islandesa ahogada por las facturas médicas

Èric Lluent / Reykjavík

Hace pocas semanas me rompí una costilla jugando a fútbol en Kópavogur. Después del encontronazo pensé que se trataría de un simple golpe y, al día siguiente, me fui a trabajar. Al cabo de dos días, me seguía doliendo y pensé que lo mejor sería ir a un médico. Muchas personas piensan que la sanidad pública islandesa es una de las mejores del mundo y que, además, es gratuita. El periodista John Carlin, autor de Crónicas de Islandia: el mejor país del mundo, continua manteniendo en sus textos y entrevistas que en Islandia no existe la sanidad privada. Y la gente aplaude y el mito se hace grande.

Al salir del trabajo, tras dos días de dolor pensé en irme a urgencias pero algo me tiraba atrás desde el día del partido de fútbol: la factura. ¿Y si es sólo un golpe y para que me digan que no es nada tengo que pagar 50 euros? Sí, eso es lo que cuesta ir a urgencias en Islandia. Más de 6.000 coronas, unos 50 euros. En el caso, claro, que no te hagan radiografías, análisis de sangre o pruebas menos comunes, que pueden hacerte pasar un mal mes, económicamente hablando. El médico me tocó un par de veces el torso, me dijo que no era necesario hacer una radiografía (alivio para mi tarjeta de débito) y me comentó que seguramente tenía una costilla rota pero que siguiera haciendo vida normal.

Extrañado por el hecho de que no me hicieran una radiografía para confirmar, me fui a otro doctor, esta vez el general, y pagué mis 10 euros estipulados por visita. Confirmado, costilla rota. Cuando fui al segundo médico, aproveché para recoger un análisis de sangre que me había hecho la semana anterior. 15 euros. En total, 75 euros, más las medicinas. Con un sueldo normal, sin hipoteca, ni coche, ni niños, hoy en día en Islandia, 75 euros no suponen un contratiempo irremediable, pero es evidente que la imagen que se tiene desde el exterior del sistema sanitario islandés es totalmente distorsionada. De gratis, nada.

Esta semana se ha viralizado un vídeo de una islandesa cuyo marido está enfermo de cáncer. La mujer habla a cámara indignada, enfadada, incrédula, mientras le tiembla la voz y se le saltan algunas lágrimas que reprime con éxito. Ástrós Rut Sigurðardóttir es la protagonista de un vídeo de poco más de cuatro minutos en el que el mito de la sanidad islandesa cae por los suelos. Después de una sesión con su marido, Sigurðardóttir muestra a cámara las facturas, con decenas de conceptos, que suman cientos de miles de coronas. “No estoy triste. Estoy enfadada. ¿Cómo puede ser esto legal? Están abusando de mi marido. Un hombre increíblemente enfermo, comido por el cáncer. Está siendo abusado. Se supone que esto debe ser gratuito”, reflexiona con contundencia la joven en el interior de su coche y ante la cámara de su teléfono móvil después de salir del hospital. [Puedes ver el vídeo en islandés, aquí]

Su denuncia ha recibido el apoyo de miles de ciudadanos que entienden que en pleno boom de la economía es inaceptable que se den estas situaciones. Cabe recordar que las dos industrias con más peso del país, el sector del turismo y el sector de la pesca, tienen imposiciones fiscales muy reducidas en comparación con las del islandés común o las de la mayoría de pequeñas y medianas empresas. La dureza del vídeo ha hecho reaccionar al ministro de SanidadÓttarr Proppé, que se ha mostrado preocupado por la situación y ha anunciado que, a partir del 1 de mayo, el máximo anual que tendrá que pagar un islandés en la sanidad pública será de 50.000 coronas, poco más de 400 euros. No obstante, los críticos apuntan que esta reducción del coste irá acompañada del establecimiento de una legislación favorable a la sanidad privada.

Islandia se debate entre el modelo nórdico y el modelo americano. La tendencia de los próximos cuatro años está en manos de un gobierno de centroderecha abiertamente liberal en lo económico, así que la balanza parece declinarse hacia el oeste del Atlántico a pesar del mensaje tranquilizador del ministro, supuesto defensor a ultranza de la sanidad pública y líder de un partido de centro nacido en el calor de las protestas posteriores al colapso de 2008. El grito de Sigurðardóttir no es más que la campanada de inicio de un nuevo asalto entre lo público y lo privado. Entre los que entienden que los impuestos están para que un enfermo de cáncer pueda recibir tratamiento sin que tenga que montar un crowdfunding para podérselo permitir (como sucede a diario en Estados Unidos) y los que ven en las penurias de los ciudadanos una oportunidad de negocio.

Aviso: la responsabilidad del contenido de esta entrada es pura y únicamente competente a su autor.

Què hi ha al darrere de la saturació de les urgències?  En els últims anys s’han perdut uns 3.000 professionals de l’atenció primària i s’han tancat uns 60 punts d’atenció continuada dependents d’aquesta. Les decisions tenen les seves conseqüències i una d’elles, és la saturació dels serveis d’urgències dels hospitals. Francesca Zapater

De manera cíclica, des de fa temps, llegim a la premsa notícies sobre el col·lapse dels serveis d’urgències hospitalaris. El problema no es produeix des de les retallades, tot i que aquestes l’han empitjorat. És un problema estructural del nostre sistema sanitari, i fins que no s’abordin reformes estructurals, no hi trobarem la millora. Any rere any s’anuncien mesures per evitar el col·lapse, la majoria dirigides a canvis o ampliacions dels mateixos serveis d’urgències. Tanmateix, any rere any, es repeteix la mateixa situació.

En una entrevista a La Sexta, Rafael Bengoa, exconseller de salut del govern basc, exassessor de l’OMS i del president Obama, deia que el nostre sistema sanitari havia de fer front a un canvi de model. El nostre, que se sustenta en els plantejaments de fa trenta anys, no serveix per a les actuals característiques demogràfiques i de malalties cròniques de la població. Una de les coses que proposava era treure pes als recursos hospitalaris per traslladar-los a l’atenció primària i a l’atenció social en l’entorn de la comunitat. Bengoa també deia que els serveis d’urgències són la part més cara del sistema i donava xifres: es podrien reduir en un 30% si hi haguessin serveis suficients a domicili, sanitaris i socials.

Si es treballés des d’aquesta perspectiva, es podria trobar el desllorigador de la saturació dels serveis d’urgències. Les retallades pressupostàries imposades l’any 2010 eren un bon moment per fer canvis estructurals. No obstant, es va prendre el camí contrari: s’ha pronunciat la distància pressupostària, i per tant dels serveis, entre l’atenció primària i l’hospitalària, en contra de moltes opinions que recomanaven precisament fer-ho al revés. A casa nostra, en els últims anys s’han perdut uns 3.000 professionals de l’atenció primària i s’han tancat uns 60 punts d’atenció continuada dependents d’aquesta. Les decisions tenen les seves conseqüències i una d’elles, és la saturació dels serveis d’urgències dels hospitals.

Una història real que he conegut en el meu entorn és molt il·lustrativa. Es tracta d’un senyor afectat per una malaltia degenerativa en estat avançat i amb mal pronòstic a curt termini. És a casa seva cuidat per la seva família. Un dissabte a la tarda va caure i es va fer un trau al cap. L’esposa va trucar al servei de teleassistència per demanar si el podien anar a curar. Es va desplaçar al domicili una ambulància amb dos sanitaris. En veure l’estat del senyor van opinar que el millor era dur-lo a l’hospital. Sorpresa! La senyora només demanava que el curessin, no que el traslladessin. La resposta va ser: «segons el protocol l’hem de portar a un hospital». Portar-lo a l’hospital era treure’l de casa, avisar la família, esperar en una llitera, desorientar-se, etc. Davant la insistència de l’esposa el van deixar a casa.

Ens podem imaginar una altra manera d’atendre aquesta situació: que hi hagués un telèfon de serveis primaris, que l’esposa hagués parlat amb un professional de proximitat, acostumat a atendre als domicilis, que s’hagués dedicat el temps necessari per esbrinar el què passava i el què es demanava i que s’hagués desplaçat una infermera per fer la cura. I en cas de necessitat sempre es podria avisar una ambulància després de la valoració en el domicili.

Hi ha diferències entre les dues respostes. La primera és estandarditzada; la segona té en compte la situació d’aquell malalt concret i les seves preferències. Amb la primera, el pacient i la família no se senten compresos; amb la segona se senten acollits i atesos. Amb la primera, s’hauria contribuït a saturar un servei d’urgències hospitalari; amb la segona es resol el problema en l’entorn del pacient. La primera porta el malalt al centre assistencial; la segona porta l’assistència allà on és el malalt. La primera és cara; la segona és barata.

La millora i la sostenibilitat del sistema sanitari públic no depèn només del fet que es recuperin els milions d’euros que ha perdut (uns 10.000 a nivell d’estat, 1.000 a Catalunya), sinó de què es facin canvis en el model capaços de donar les respostes més adequades a les actuals necessitats. Exemples en tenim. A Suècia, per exemple, s’estan tancant hospitals i invertint en serveis primaris i comunitaris. Seguir posant diners als hospitals, als serveis d’urgències i a l’alta tecnologia no és la millor manera d’assegurar el futur del nostre sistema i no és tampoc la millor manera d’atendre les necessitats d’una part important de la població. Cal repensar els serveis d’atenció continuada i urgent, la via d’accés i la dotació de personal des de la valoració ajustada de les demandes i necessitats i amb la intervenció més adequada al menor cost. Unes decisions basades en aquestes premisses tindrien el seu efecte en els serveis hospitalaris que se centrarien de manera més efectiva en l’atenció a les persones que realment se’n poden beneficiar.

Les persones amb malalties avançades no són l’única causa de la saturació dels serveis d’urgència, evidentment. N’hi ha d’altres, com les consultes per patologies lleus o les limitacions dels centres d’atenció primària, de les quals en podem parlar en noves ocasions.

S. obre Francesca Zapater

Francesca Zapater Torras. Llicenciada en Medicina i Cirurgia l’any 1976 per la Universitat de Barcelona. Jubilada. Ha treballat com a metgessa d’atenció primària a Martorelles, Montmeló i Vilanova del Vallès. Ha estat tutora de Medicina Familiar i Comunitària, directora de l’Equip d’Atenció Primària Montornès-Montmeló, ha format part del Grup de Qualitat de la CAMFIC i ha estat presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) de 2011-2015. Actualment és membre de la junta directiva de FoCAP i membre del Comitè d’Ètica Assistencial del Vallès Oriental Centre.

Aviso: la responsabilidad del contenido de esta entrada es pura y únicamente competente a su autor.

NOVA PUBLICACIÓ SOBRE L’HOSPITAL PSIQUIÀTRIC DE SALT

Avui, 7 de gener del 2017, La Verdad Incómoda publica el segon escrit que ens envia la Montse Trias, en el qual DÓNA VEU a tots aquells malalts anònims, desvalguts, incompresos…   de l’Hospital Psiquiàtric de Salt: Els “SENSE VEU” i ens transmet tot el seu dolor i el seu clam!

RETALLAR O OPTIMITZAR

Hospital Psiquiàtric de Salt, 20.35h, agost de 2015.

Només de baixar del cotxe, ja vaig sentir els crits d’un usuari des del pàrquing de personal. Sabia qui era i també perquè cridava. Des de maig del 2015 que m’havien passat al Torn de Nit. Explicació: ‘No tenim res més de feina, o treballes al torn de nit, o no treballes’.

Vaig treballar i patir amb els meus usuaris i amb companys molt humans, entregats i bons professionals amb anys d’experiència, aquell mes d’agost en aquell torn. L’endemà només de sortir del torn vaig enviar un mail a la meva supervisora: “aquest usuari ha estat subjectat (lligat) des de les 20h. d’ahir fins a les 6h d’avui. Ha estat cridant des que jo he arribat al pàrquing (20.35h) fins passades les 4h de la matinada en que s’ha adormit. Em sembla que no li fem cap bé.” Resposta de supervisió: “la psiquiatra i el psicòleg del pacient, segurament no en saben res. Ja els hi comento. Gràcies per la informació.” 25 dies després, em van passar a una altra unitat, amb un contracte mensual pel que cobrava un 30% menys que l’anterior.

Em vaig preguntar de què servien els registres de subjeccions mecàniques escrits en fulls a mà, signats per auxiliars i infermeria. Em pregunto i també s’ho preguntaven dues persones de l’equip d’ infermeria, de què servia que es passessin hores escrivint anotacions en el programa SAP de l’ordinador, si ningú de l’equip mèdic-directiu, en sabia res…Aquell usuari tenia pautada una subjecció mecànica, i com a equip d’infermeria i auxiliars , has d’obeir, callar i no qüestionar el que ha ordenat un superior jeràrquic com pot ser un psiquiatra. Un psiquiatra que veu mitja hora a la setmana al pacient, li augmenta la medicació o li rebaixa, i ordena que se’l lligui si no dorm…

I l’OMS està estudiant la Xarxa de Salut Mental de Girona com a ‘model de referència’ per a implantar internacionalment. ‘Pa mear y no echar gota’ com diuen en castellà…

Es veu que ‘optimitzant recursos’ han creat un model ‘exemplar’: ‘optimitzar’ deu voler dir que deixin a un auxiliar sol, a càrrec de 26 pacients crònics amb una edat mitjana que supera els 60 anys, durant un torn de nit de 10h.

Optimitzar deu ser estalviar en proves mèdiques pels pacients ingressats en unitats de llarga estada i que en 4 anys, morin 6 pacients, 4 d’ells perquè no se’ls hi va detectar que patien càncer (malgrat que infermeria i auxiliars comuniquéssim durant dies, mesos i anys, per escrit i verbalment, que havíem detectat problemes orgànics i una ràpida degeneració cognitiva i física), un pacient per malaltia pulmonar i virus hospitalari no detectats…

Optimitzar recursos és que la Fundació Tutelar Comarques Gironines no porta als seus tutelats al dentista i quan compleixen 40 anys, tots han de menjar dieta triturada. O bé, moren ennuegats (dos morts per ennuegament en dos anys).

Optimitzar recursos és retallar en personal, és tancar unitats a l’estiu com la de Patologia Dual i dir als pacients que si volen continuar amb els tractaments de desintoxicació, que tornin al setembre, o derivar pacients a centres privats-concertats o a pisos tutelats que pertanyen a la Fundació Tutelar Comarques Gironines, (el gerent de la qual és, casualment, el Sr. Josep Maria Soler Chavero, un històric de Convergència a Comarques Gironines i que n’ostenta un càrrec polític per aquesta formació…) i optimitzar recursos és no renovar els contractes a les mares treballadores ni a dues companyes embarassades.

I optimitzar deu ser, no fer una trista radiografia als treballadors i treballadores acomiadats, que durant cinc mesos hem estat treballant sense cap mesura de seguretat ni de prevenció, exposats a un alt risc de contagi, amb un malalt de Tuberculosis Pulmonar (TBC), i que fins a la seva mort, ningú ens va comunicar que ens l’estàvem jugant.

Podem parlar ja de RETALLAR o continuem amb això d’ OPTIMITZAR????

Aviso: la responsabilidad del contenido de esta entrada es pura y únicamente competente a su autor.

NOVA PUBLICACIÓ SOBRE L’HOSPITAL PSIQUIÀTRIC DE SALT

Avui, 7 de gener del 2017, La Verdad Incómoda publica el segon escrit que ens envia la Montse Trias, en el qual DÓNA VEU a tots aquells malalts anònims, desvalguts, incompresos…   de l’Hospital Psiquiàtric de Salt: Els “SENSE VEU” i ens transmet tot el seu dolor i el seu clam!

RETALLAR O OPTIMITZAR

Hospital Psiquiàtric de Salt, 20.35h, agost de 2015.

Només de baixar del cotxe, ja vaig sentir els crits d’un usuari des del pàrquing de personal. Sabia qui era i també perquè cridava. Des de maig del 2015 que m’havien passat al Torn de Nit. Explicació: ‘No tenim res més de feina, o treballes al torn de nit, o no treballes’.

Vaig treballar i patir amb els meus usuaris i amb companys molt humans, entregats i bons professionals amb anys d’experiència, aquell mes d’agost en aquell torn. L’endemà només de sortir del torn vaig enviar un mail a la meva supervisora: “aquest usuari ha estat subjectat (lligat) des de les 20h. d’ahir fins a les 6h d’avui. Ha estat cridant des que jo he arribat al pàrquing (20.35h) fins passades les 4h de la matinada en que s’ha adormit. Em sembla que no li fem cap bé.” Resposta de supervisió: “la psiquiatra i el psicòleg del pacient, segurament no en saben res. Ja els hi comento. Gràcies per la informació.” 25 dies després, em van passar a una altra unitat, amb un contracte mensual pel que cobrava un 30% menys que l’anterior.

Em vaig preguntar de què servien els registres de subjeccions mecàniques escrits en fulls a mà, signats per auxiliars i infermeria. Em pregunto i també s’ho preguntaven dues persones de l’equip d’ infermeria, de què servia que es passessin hores escrivint anotacions en el programa SAP de l’ordinador, si ningú de l’equip mèdic-directiu, en sabia res…Aquell usuari tenia pautada una subjecció mecànica, i com a equip d’infermeria i auxiliars , has d’obeir, callar i no qüestionar el que ha ordenat un superior jeràrquic com pot ser un psiquiatra. Un psiquiatra que veu mitja hora a la setmana al pacient, li augmenta la medicació o li rebaixa, i ordena que se’l lligui si no dorm…

I l’OMS està estudiant la Xarxa de Salut Mental de Girona com a ‘model de referència’ per a implantar internacionalment. ‘Pa mear y no echar gota’ com diuen en castellà…

Es veu que ‘optimitzant recursos’ han creat un model ‘exemplar’: ‘optimitzar’ deu voler dir que deixin a un auxiliar sol, a càrrec de 26 pacients crònics amb una edat mitjana que supera els 60 anys, durant un torn de nit de 10h.

Optimitzar deu ser estalviar en proves mèdiques pels pacients ingressats en unitats de llarga estada i que en 4 anys, morin 6 pacients, 4 d’ells perquè no se’ls hi va detectar que patien càncer (malgrat que infermeria i auxiliars comuniquéssim durant dies, mesos i anys, per escrit i verbalment, que havíem detectat problemes orgànics i una ràpida degeneració cognitiva i física), un pacient per malaltia pulmonar i virus hospitalari no detectats…

Optimitzar recursos és que la Fundació Tutelar Comarques Gironines no porta als seus tutelats al dentista i quan compleixen 40 anys, tots han de menjar dieta triturada. O bé, moren ennuegats (dos morts per ennuegament en dos anys).

Optimitzar recursos és retallar en personal, és tancar unitats a l’estiu com la de Patologia Dual i dir als pacients que si volen continuar amb els tractaments de desintoxicació, que tornin al setembre, o derivar pacients a centres privats-concertats o a pisos tutelats que pertanyen a la Fundació Tutelar Comarques Gironines, (el gerent de la qual és, casualment, el Sr. Josep Maria Soler Chavero, un històric de Convergència a Comarques Gironines i que n’ostenta un càrrec polític per aquesta formació…) i optimitzar recursos és no renovar els contractes a les mares treballadores ni a dues companyes embarassades.

I optimitzar deu ser, no fer una trista radiografia als treballadors i treballadores acomiadats, que durant cinc mesos hem estat treballant sense cap mesura de seguretat ni de prevenció, exposats a un alt risc de contagi, amb un malalt de Tuberculosis Pulmonar (TBC), i que fins a la seva mort, ningú ens va comunicar que ens l’estàvem jugant.

Podem parlar ja de RETALLAR o continuem amb això d’ OPTIMITZAR????

Aviso: la responsabilidad del contenido de esta entrada es pura y únicamente competente a su autor.

CARTA SENSE RESPOSTA, ENTREGADA AL CONSELLER ANTONI COMÍN EN DATA 15-11-2016, PER LA FEDERACIÓ D’ASSOCIACIONS DE VEÏNS I VEïNES DE BARCELONA. EL SÍNDIC DE GREUGES S’HA COMPROMÈS A OBRIR UN INFORMA D’OFICI

Antoni Comín i Oliveres
Conseller de Salut
Generalitat de Catalunya

Amb aquesta carta els veïns i veïnes de Barcelona volem denunciar i deixar constànciade la nostra indignació davant la precària situació dels serveis d’urgències a la ciutat de Barcelona.

Fa molts mesos que patim una greu situació en els serveis d’urgències hospitalaris, que voregen el col·lapse la major part de l’any. Veiem com mes rere mes es produeixen episodis que suposen que centenars de persones visquin situacions de desemparament, amuntegades a passadissos d’alguns dels hospitals de la ciutat sense cap mena d’intimitat, fet que considerem un clar atemptat contra la seva dignitat. No qüestionem l’atenció que es dóna per part del professionals, que considerem bona, encara que dubtem que en les condicions físiques i de saturació en les quals han de treballar sigui l’òptima per garantir la qualitat i seguretat assistencial.

Desconfiem dels plans estacionals i successius “invents” que fins ara s’han dut a terme pels diferents gestors que han passat pel Departament de Salut, CatSalut i el Consorci Sanitari de Barcelona, i que han resultat un fracàs.

Els convidaríem a què, com a mètode experimental, passessin un mínim de 72 hores en una llitera a qualsevol passadís dels hospitals del Mar o de la Vall d’Hebron, amb una bossa de
plàstic amb les seves pertinences als peus, sense timbre per demanar ajuda i fent les seves necessitats davant de tothom. Lamentablement, una de les incongruències i llasts del sistema és que aquells que prenen decisions no són usuaris rasos dels serveis públics de salut, ni assumeixen responsabilitats per les decisions incompetents preses.

No volem més estadístiques, ratis o mitjanes, volem acabar amb el patiment de les persones que dia rere dia veuen maltractada la seva dignitat davant la impotència del personal que els ha d’atendre, posant també en perill la seva pròpia salut física i emocional.

La situació dels serveis d’urgències a la ciutat sovint és dramàtica, sobretot en el cas de Vall d’Hebron, l’Hospital del Mar i l’Hospital Clínic. En molts casos mantenen la situació fins al límit, inclús tenint llits d’hospitalització tancats. Creiem, a més, que aquesta situació en breu empitjorarà amb l’arribada del fred i la fase epidèmica de la grip.

No volem més paraules. La situació és el resultat de la insuficiència de recursos i d’una gestió ineficaç demostrada any rere any. Volem fets. Exigim que amb caràcter urgent es donin les instruccions pertinents per solucionar aquest greu problema, la destitució dels gestors incompetents si cal i accions clares que demostrin que estan al servei de les persones i es preocupen de la seva dignitat, seguretat i salut. És el que correspon fer als servidors públics que gestionen allò que és de tots.

Ana Menéndez Martínez de Bartolomé

09 364 119-Z Presidenta de la Federació d’Associacions de Veïnes i Veïnes de Barcelona (FAVB) FAVB Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona | Tel: (+34) 93 412 76 00 Fax: (+34) 93 412 58 88 C. Obradors 6-10 baixos | 08002 Barcelona | mail: favb@favb.cat

cropped-logo.png img-20161221-wa0004-2

MASSIFICACIÓ EN LA SALA D’URGÈNCIES

sala-primera-senyora-3

Aviso: la responsabilidad del contenido de esta entrada es pura y únicamente competente a su autor.

MALTRACTAMENTS ALS PACIENTS DE L’HOSPITAL PSIQUIÀTRIC DE SALT

Avui dia 1 de gener del 2017, La Verdad Incómoda, comença a publicar el primer escrit de tota una sèrie d’articles que ens anirà enviant, periòdicament, la Montse Trias, la qual va treballar durant dos anys a l’Hospital de Salt, en qualitat d’auxiliar sanitària, i que en rebel·lar-se i negar-se a callar i acceptar els maltractaments, vexacions i humiliacions que explica que sofrien alguns dels pacients per part de certs treballadors del mateix Centre, va ser objecte de buying per part de la Direcció, companys i sindicats fins arribar a un acomiadament improcedent. Moltes persones prefereixen callar per por a les conseqüències que pot portar denunciar certes accions perverses i degradatòries i prefereixen mirar cap a un altre costat, no volen “perjudicar” als companys pel maleït corporativisme que existeix a totes les institucions. Sempre troben alguna justificació davant del seu silenci, però que no s’enganyin: Qui permet que algú danyi a qualsevol malalt i més amb problemes psíquics i no faci res per solucionar-ho és tan culpable com qui ho exerceix. És malèvol i covard.A partir d’ara, anirem publicant tots els informes que ens enviï la Montse Trias, perquè tota acció que vagi contra els Drets humans, que ataqui l’individu física o psicològicament, que fereixi la seva dignitat i no el respecti com es mereix, el nostre diari no pararà fins que es faci justícia a favor de la víctima i en contra del botxí.

1
De maltractaments i tractaments
Aquest article està dedicat a F., perquè et trobo a faltar i perquè no m’importava que em preguntessis fins a 54 cops en una hora, a quina hora et venia a buscar la teva germana.
Durant els darrers 10 anys, he estat treballant amb persones que pateixen discapacitats psíquiques, de vegades també físiques, i que pateixen trastorns mentals. A totes aquestes persones, a les que hi són i a les que ja no hi són, els hi haig d’agrair la transparència, la sinceritat, que m’hagin confiat les seves inquietuds, les tristeses, les pors, les alegries, i sobretot, que m’han ensenyat a valorar la llibertat personal com el bé més preuat de tots. No puc dir els seus noms per respecte a la privacitat, però recordo cada dia, els seus somriures i les seves abraçades. Per tots ells i elles, he decidit escriure aquest article i els que vindran…
En els darrers dos anys, he treballat com a auxiliar d’infermeria a totes les unitats de salut mental de l’Hospital de Salt i a la Residència Til·lers que està en el mateix Parc Hospitalari. És una residència per a persones que pateixen discapacitat psíquica i trastorns mentals. Ja havia treballat en d’altres residències però, el que he arribat a veure en aquesta i en d’altres unitats com la UHEDI (Unitat Hospitalària curta Estada Discapacitat Intel·lectual), no deixarà mai d’afectar-me.
El Síndic de Greuges ha elaborat un “INFORME ANUAL DEL MECANISME CATALÀ PER A LA PREVENCIÓ DE LA TORTURA 2016 “ (http://www.diaridegirona.cat/comarques/2016/12/30/sindic-detecta-diverses-deficiencies-residencia/821494.html”) en el que parla de Til·lers, de la UHEDI i de la Unitat d’Aguts (pàg 116). Haig d’agrair als tècnics del Síndic que hagin publicat les ‘deficiències’ que han vist en una visita de durada mínima (jo treballava aquella nit a Subaguts, la visita no va durar més d’una hora) i que hagin publicat algunes ‘deficiències’ estructurals… però sobretot, agraeixo que hagin inclòs aquesta visita i posterior redacció en l’Informe Anual del Mecanisme Català per a la Prevenció de la Tortura. Perquè cal dir les coses pel seu nom i clarament, allà dins es pràctica la TORTURA. Aquí en el DdG, la Sra. Eva Batlle ha fet un molt bon article sobre el tema:
2
http://www.diaridegirona.cat/comarques/2016/12/30/sindic-detecta-diverses-deficiencies-residencia/821494.html.
L’informe del Síndic, és la punta de l’iceberg, d’un món tancat, corporativista, d’endolls sense ni dissimular, de gent contractada com a professionals que no tenen cap titulació ni experiència en aquest món. De silencis obligats i d’obediència a consignes dels ‘veterans’, els qui porten un mínim de 20 anys treballant allà, als qui no et pots enfrontar i a qui has d’obeir més que a un superior i ‘treballar’ com ells, si vols conservar la feina…
Allà dins no es ‘subjecten mecànicament’ els pacients, se’ls lliga com gossos quan molesten, existeixen plans d’intervencions i el psiquiatra de guàrdia pot prescriure una subjecció però a Til·lers i a la UHEDI, no es personen per a comprovar l’estat del pacient ni si li cal subjecció… amb una trucada telefònica ho solucionen. Diu el Síndic que es vigila el pacient cada deu minuts… Perdoneu però això no ho fa ni la mare de déu: a mi em cridaven l’atenció o em deien que no hi anés perquè podia despertar als pacients, quan hi anava cada vint minuts o cada mitja hora… Els pacients es poden passar hores lligats i ningú els va a veure.
Hi ha més coses que no esmenta el Síndic en aquest Informe: els pacients lligats que passen la nit en una bassa de la seva pròpia orina, el pacient que porta bolquer i li surt merda per tot arreu però el torn de matí no el canvien fins que s’han pres el seu cafè i fumat les cigarretes al pati, dins el recinte hospitalari (prohibidíssim, però tothom s’ho passa pel forro) i pot passar fins a un hora o més, perquè es veu que allà també et paguen per beure cafè i fumar… ni tampoc esmenta que si un pacient et ve amb la cara marcada per una hòstia d’un company, no cal que informis ni diguis res a supervisió: perquè el testimoni del pacient no té cap credibilitat i perquè ni supervisió ni la direcció mèdica faran res.
I naturalment, no cal oblidar, com es ‘lliga’ a un pacient: una persona que està alterada o agressiva, no li dius ‘vés a l’habitació que et lligarem’ i et fa cas… auxiliars i infermers s’hi tiren a sobre, l’agafen per les extremitats, pel coll, per on sigui i a la força bruta, arrossegant-lo, el porten a l’habitació i el ‘subjecten mecànicament’. I en aquestes ‘reduccions’ surt la ‘professionalitat’ dels que hi treballen: hòsties, empentes, insults, cops…
3
Mentre treballava allà, només podia informar a supervisió, per escrit i verbalment del que passava. Ara que ja no hi treballo, estic igualment obligada a guardar silenci sobre la privacitat dels pacients, els tractaments que rebien i els seus historials mèdics. Però no estic obligada a guardar silenci sobre la privacitat dels maltractadors ni sobre els maltractes i tortures que impunement cometen des de fa anys mentre els ciutadans i ciutadanes els hi paguem el sou.
I no puc acabar aquest primer text, sense recordar a grans professionals i grans persones que també hi treballen allà i que fan la vida d’aquests malalts, menys crua i a estones feliç. D’elles, auxiliars, infermers i infermeres vaig aprendre a sobreviure a l’assetjament i, sobretot, a donar el millor de mi mateixa quan treballava amb els pacients. Lliçons d’humanitat enmig de tanta barbàrie.
Montse Trias
Auxiliar Sanitària

-del Diari de Girona

Denuncien mals tractes en un centre de salut mental de Salt

El metge que va examinar-lo revela indicis d’agressió però els cuidadors parlen d’accident

Denuncien mals tractes en un centre de salut mental de Salt

 Denuncien mals tractes en un centre de salut mental de Salt 
Quan el va anar a recollir a la residència i va veure els hematomes que tenia a la cara la mare va portar el seu fill al metge de capçalera i, després, li va fer fotografies davant les sospites que hagués estat agredit. La dona relata que el seu fill està molt atemorit i que “m’ha explicat que el van castigar, que el van rebotre com un mico i que li van fer mal”. El centre, per la seva banda, descarta que cap professional hagi maltractat algun intern.

MARC ROVIRA Una família que resideix al barri de Sant Narcís de Girona ha presentat una denúncia al jutjat de guàrdia on relata els presumptes maltractaments que s’infringeixen a la residència per a discapacitats Els Til·lers, del parc hospitalari Martí i i Julià, de Salt. En concret, són la mare i el germà d’un home de 41 anys i que està intern al centre des de fa un any i mig degut a les atencions que requereix la seva minusvalia intel·lectual qui han denunciat una suposada agressió a mans dels cuidadors del centre. A banda de la denúncia presentada per la família també ha arribat al jutjat un comunicat emès per un metge del Centre d’Atenció Primària (CAP) de Can Gibert en el qual explica que, després d’explorar al pacient, aprecia signes d’agressió. Manel del Cabo Cobos té 41 anys i pateix un sever retard mental degut a una complicació postxarampió quan tot just tenia un any de vida. La família s’ha fet càrrec del noi, que mereix atenció pràcticament permanent des que era petit, però el mes de març del 2009 l’home va ingressar a la residència Els Til·lers, un centre de salut mental amb capacitat per a una trentena de pacients i que ocupa la parcel·la de l’antic hospital psiquiàtric de Salt. Manel del Cabo està intern al centre de dilluns a divendres i passa el cap de setmana a casa, amb la mare i el seu germà. Precisament, la mare i el germà expliquen que no veien amb massa bons ulls que Manel passés tota la setmana lluny de casa: “nosaltres volíem que estigués a la residència durant el dia però que vingués a dormir a casa. Al final es va decidir ingressar-lo durant la setmana perquè era millor per a ell, però el cert és que cada vegada l’hem vist més trist i ensopit”. La família es mostra molt queixosa amb el funcionament del centre però el detonant per acudir al jutjat van ser les marques de cops i contusions que li van trobar, a Manel, el passat 24 de setembre. La mare explica “em van trucar per dir-me que no m’espantés quan el veiés perquè tenia algun cop degut a què havia caigut del llit i s’havia colpejat contra la tauleta de nit”. La dona, però, es va espantar igualment en veure els morats que tenia el noi a la cara i, més encara, quan després de portar-lo al metge de capçalera li van trobar marques a les cames i el doctor va enviar un comunicat al jutjat referint possibles agressions. La mare i el germà detallen que van demanar explicacions i “ens van repetir que havia caigut del llit però llavors deien que no s’havia colpejat amb la tauleta de nit sinó amb un armari. I allà l’únic que hi ha és un armari empotrat”. Abans de presentar denúncia, diuen, “vam demanar explicacions al supervisor del centre i ens va dir que ens trucaria. No ens ha dit mai més res”. Per la seva banda, des de l’Institut d’Assistència Sanitària (IAS) -ens del qual depèn la residència- explicaven ahir que els fets van ser objecte d’investigació interna i que es descarta una agressió.

Aviso: la responsabilidad del contenido de esta entrada es pura y únicamente competente a su autor.

PRESENTACIÓ DE LA COORDINADORA SAP MUNTANYA

Us presentem la lluita d’uns valerosos veïns de la zona Nord de Barcelona, que no es rendeixen a deixar la nostra sanitat en mans d’empreses que es volen lucrar a través del dret universal com és el de la Sanitat. El Govern de la Generalitat està cometent un crim contra la població de Catalunya, en abandonar-la i desemparar-la, a través de les retallades i dels profitosos beneficis que s’emporten les empreses privades amb els traspassos de serveis que la Generalitat els hi concedeix

Aviso: la responsabilidad del contenido de esta entrada es pura y únicamente competente a su autor.

La Coordinadora d’entitats SAP Muntanya. Una història de lluita, resistència i participació en la millora de la salut i la sanitat

sap

Què és la Coordinadora SAP Muntanya:

Arran de les mobilitzacions ciutadanes del 15-M al 2011 i coincidint amb el primer any de les retallades al Sistema Sanitari Públic, neix la Coordinadora d’entitats SAP Muntanya que té com a nucli promotor les associacions de veïns i veïnes de la zona nord de la ciutat de Barcelona (SAP Muntanya avui AIS Nord). La seva finalitat és defensar la qualitat assistencial del Sistema Sanitari Públic i vetllar per la salut pública i mediambiental.

esquema-associacions

L’Àrea Integral de Salut Nord comprèn els districtes municipals de Nou Barris, Sant Andreu i Horta Guinardó, amb 403.000 habitants (24,39% de Barcelona), amb 19 Àrees Bàsiques de Salut (ABS son equips d’Atenció Primària), l’Hospital Universitari del Valle Hebron (HUVH) com a hospital públic (ICS) de referència i l’hospital de Sant Rafael com a complement, a més d’equipaments sociosanitaris i de salut mental.

primer-pla-mani-sapCinc anys de lluita i resistència en defensa de la sanitat 100 x 100 Pública, Universal i de Qualitat. Cinc anys de retallades continuades han deteriorat el nostre sistema sanitari públic: Urgències col·lapsades, llistes d’espera que desesperen (pel metge de família, per l’especialista, per proves diagnòstiques, per intervencions), tancaments i reduccions de serveis (plantes, llits, urgències als centres de primària, ambulàncies, personal i inversions) Des de la Coordinadora de la SAP Muntanya hem estat i continuem lluitant per revertir la situació actual d’emergència sanitària.defensem-atencio-primaria-manicadena-humana-vall-hebron

La Coordinadora de la SAP Muntanya hem treballat també altres àmbits de la salut com: els determinants socials i econòmics de la salut, el medi ambient i la salut, l’Atenció Primària que volem com a centre del sistema, contra l’exclusió sanitària, la qualitat dels serveis, etc. Amb múltiples actes, xerrades, manifestacions, concentracions, ocupacions, taules informatives, signatures, suport a lluites sectorials i territorials, reunions amb gestors i polítics a tots nivells.

L’any 2015 SAP Muntanya va ser una de les 70 entitats que van participar en la constitució de la Marea Blanca de Catalunya, on es va aprovar un decàleg de valors programàtics per un autèntic Servei Nacional de Salut per Catalunya 100% públic.

martea-blanca

Què exigim:

  • Disminuir dràsticament les llistes d’espera per visita al metge de família, a l’especialista, proves diagnòstiques, intervencions quirúrgiques i rehabilitació.
  • Pla integral d’urgències que solucioni els col.lapses que pateixen els hospitals públics.
  • Reobrir serveis i plantes tancades
  • No permetre fer activitat privada en centres assistencials finançats  amb pressupostos públics.
  • Lluitar contra la corrupció exigint la màxima transparència
  • Es necessari l’augment del pressupost de salut, recuperant al menys les retallades dels darrers anys, prioritzant la millora i l’impuls de la salut pública i l’atenció Primària i comunitària
  • Ordenar i potenciar els recursos sanitaris públics en salut mental, sociosanitaris i rehabilitació
  • Rebutgem els Consorcis i altres formes encobertes de privatitzacions. Volem que sigui l’ICS el veritable nucli integrador del sistema públic.

logo-sap

 

Aviso: la responsabilidad del contenido de esta entrada es pura y únicamente competente a su autor.